Fa més de 45 anys que va començar la història del grup més calent del món. Una banda que ja porta com referent a 3 o 4 generacions, i es nota en el públic. El passat 7 de juliol vàrem poder gaudir un cop mes a la ciutat comtal d'un show de Kiss en exclusiva, un show potser més íntim per les òbvies limitacions de les instal·lacions d'un festival relativament nou com és el RockFest colomí, però tothom sap que cada show dels newyorkins és una experiència única.
El públic comença a estar neguitós. Entre les cares de curiosos i borratxos a terra, es diferencien algunes pintades de blanc, negre, plata i vermell. Cau la lona negra emblemàtica, després dels acords de Jimmy Page i els seus Led Zeppelin, i des del cel, com àngels disfressats de kabuki, baixen Gene, Tommy i Paul, a ritme de Deuce. Tot el festival ho estava demanant: Nosaltres volíem el millor, i ho vam tenir: La banda més calenta del món, KISS!
Va seguir Shout it Loud, un dels grans moments de la nit. Va aparèixer una gran bola de discoteca típica dels 70' i 80', donant pas al tema disco per excel·lència, I was Made for Loving You. Sí que és veritat que podem obviar els aguts del tema, però no hem d'oblidar que Paul té ja 66 anys, i tot i que ja no té la mateixa veu que quan tenia 30, ho compensa amb una química i un protagonisme inigualable a l'escenari. Sense dubte, tenim la sort de poder veure a un dels millors frontman de la història, pur teatre, pur espectacle, purament KISS. Després d'uns segons de baix purament ruïnós (els tècnics de so van ser nefastos quasi tot el festival) es va unir Eric Singer, que juntament amb el Demon va formar la base rítmica per l'himne I love it Loud. Sense dubte, podem tenir un bateria de Kiss preferit, sigui la nostàlgia de Peter Criss o la llegenda d'Eric Carr, però no podem negar que Eric Singer és un veritable monstre rítmic, i en aquest concert vàrem poder comprovar el seu dot musical.
Va seguir un Firehouse més corejat per el públic que per el mateix Stanley, es nota l'entrega del públic amb els clàssics immortals. Les sirenes a la pantalla seguien tronant, i l'omnipotent Simmons sortia amb l'espassa de foc per escopir la flama que va ocasionar una gran ovació per part del públic. I és que sense dubte; tant si és la primera vegada que veus el foc de l'infern amb els ulls d'un nen o ja l'has vist un centenar de cops, sempre posa la pell de gallina. El que va ser guitarrista de Black n' Blue, Thommy Thayer, el "nou" SpaceMan va tenir el seu moment de glòria amb Shock Me. Molt ben executada en comparació a un passat potser no tan llunyà, quan la veu de Thayer era tot un suplici. Sembla que el de Portland està més còmode amb la nova faceta vocal, tot i que destaca més amb la seva espectacular Les Paul, la seva companya de festa tot tirant coets pel mastil amb un solo quasi calcat als de L'space Ace. No hem d'oblidar que Kiss és una marca, i han de ser escurats amb els egos i la individualitat de cada personatge. Thayer sap que una gran part del públic encara el veu com un mercenari, un impostor de qui és Ace Frehley, però la seva tasca no és ser Ace Frehley, ni ser Tommy Thayer: La seva tasca és ser l'SpaceMan. Tasca que fa de luxe, tot s'ha de dir.
Va seguir Love Gun, amb més d'una errada a la pirotècnia. Petards que explotaven quan no tocava i que quan tocava quedaven en silenci. Així i tot, segueix sent una de les preferides del públic. Gran tasca de Singer i Simmons amb els coros.
Després d'interpretar Lick it Up, vàrem entrar a la negror absoluta, amb un Simmons obscur i amenaçador, escopint sang mentre el seu baix punteja amenaçant i la seva llengua senyala tot el públic. L'espectacle està servit: Truquem a la porta del deu del tro.
God of Thunder va ser un dels moments més memorables de la nit, tot i que en aquestes gires aposten per una versió més propera a l'original, m'agradaria poder veure una versió com la dels Alive's, amb un toc més rocker i amb un solo de bateria intercalat amb les parts de la cançó. Per demanar que no sigui...
Ens van regalar una gran "Flaming Youth" del disc Destroyer, un regal a tots els membres dels Kiss Army. Say Yeah va ser executada d'una manera més regular que bona, i mes si després ens regalen un War Machine, d'un Creatures Of the Night que tot fan de Kiss porta al cor.
Ara sí. Ja tocava. Després d'un quart d'hora amb un Gene que es portava el protagonisme absolut de la nit, Paul s'enfila a la tirolina com si fos un jove de 20 anys, sobrevola el públic amb les seves plataformes de mig metre i aterra a la tarima on interpreta una gran versió del psycho circus.
Comencen a sonar els acords de l'himne per excel·lència de Kiss, l'himne del rock n' roll, l'ànima de més d'una generació: El confeti i la pirotècnia, i les llums i l'emoció de tot un festival bolquen amb la immortal Rock n' Roll all Night!
Ja havien fet el seu show d'hora i mitja. Ja havien fet contracte. Però no va ser suficient per la hottest band in the world, que van tornar a l'escenari a tocar Cold Gin, aquest cop cantada per Simmons. Tota una alegria per a mi, ja que aquesta és una de les meves ca preferides de tots els temps. Van seguir amb una que no podia faltar: Detroit Rock City, on el públic va fer el tan nostrat com corear el solo com si fos un partit de futbol amb un "lolololooo" que tenia més potencia que els altaveus del festival.
Però de sobte vaig quedar-me bocabadat. Si, van tocar cold gin, van executar una bona DRC, però vaig oblidar gairebé tot el concert amb Eric Singer i un màgic "Black Diamond" que va cantar i tocar de forma magistral. Les plataformes laterals, i una execució perfecta... Va ser sens dubte el moment més gran de la nit.
Un concert únic i especial, exactament com tots els que fa la nostra banda preferida.
Ara m'agradaria posar-me una mica nostàlgic, i vull expressar unes paraules a tota la gent que va manifestar el seu desacord amb KISS. Que es van decebre amb el nivell de veu del Starchild. Fa anys, vaig assistir alguna vegada al festival Hellfest a Clisson (França). Un dels anys vaig veure a Motorhead, que després d'haver-los vist en diverses ocasions, vaig sentir-me molt decebut. Lemmy no estava bé, i les seves cançons eren lentes i pausades. La meva xicota i jo ens vam sortir de primera fila i vàrem anar-nos a la nòria del festival amb una sidra a la mà. No era Motorhead. Uns mesos després ens va deixar. I ara, pagaria el que fos per poder anar a veure aquella versió tan pausada i lenta de Motorhead, per poder veure un altre cop al Sr. Killmister, per poder sentir els peus retombant amb el baix del pare. Si us plau, feu-vos un favor. No renegueu mai de les llegendes ni dels herois. Perquè Kiss ronda ja quasi els 70 anys, i qualsevol dia ens deixaran. I quan això passi, qualsevol de nosaltres donaria un ronyó per escoltar la veu afònica d'Stanley o els repetitius solos de Baix de Simmons. No sigueu com jo. No aneu a la nòria, i gaudiu del show. Perquè d'ells, només n'hi haurà un a tota la història. I nosaltres som els privilegiats que els podem veure.
Thor D. Dragonhead
